Relato finalista en el Ir Concurs de relats Jaume I de Salou
Esposa meva,
Avui salpem a la conquesta de les illes i, amb un sol radiant, succeeixen masses coses que no sé si cabran totes en aquesta missiva que us envio.
Les terres que ens han acollit son extenses i fèrtils i, si us soc sincer, n’he après molt de la governança de la seva gent, per a aplicar-ho després a la nostra baronia. Els aiguamolls que s’alcen a la vora del mar on tenim la torre de guaita poden esdevenir certa font de riquesa als nostres designis i, potser així, podrem tenir més accés al mar, doncs vivim temps convulsos i hem d’evitar que els pirates tornin a les terres que hem de protegir —doncs ja sabeu, esposa, que aquest és el motiu pel que el nostre rei ens ha convocat a conquerir Mallorca.
Tot i formar par de l’esquadra que prendrà la vida als infidels del governador almohade de l’illa, i tenir un paisatge que em recorda la meva Palafolls natal, la melancolia em desperta cada dia. Conec a molts soldats i nobles que ens acompanyen i, per sort, el nostre ben preuat rei, em té en consideració. Per aquest motiu, us informo que, ahir al capvespre, vaig sentir-li dir que volia repudiar a la reina.
Sí, tal i com vos llegiu les meves paraules és com ell ens ho va explicar a la posta de sol.
Aquella dama de cabells rossos, que fou infanta de Castella i qui li donà un hereu, serà desposseïda del seu càrrec d’esposa. La veritat, no entenc com el nostre benvolgut sobirà farà aquest abús en contra la Santa Mare Església; i més després de com va ser concebut ell i el tracte que rebé la seva mare amb son espòs. Suposo que les lleis matrimonials dels reis no son comparables amb les que ens sotmeten a nosaltres…
Quan un dels nobles li preguntà a sa majestat què passaria amb el príncep hereu, ell ens digué que tot seguia igual, que ell en seria l’hereu fins, com a mínim «Trobar-ne un altre més adequat». No sé, suposo que voldrà dir fins que en tingui un altre… A saber.
Com vos crèieu, la dama Aurembaix és aquí, a la tenda de sa majestat. Espero que no sigui ella l’escollida per ser la nova esposa del rei, doncs ja sabeu com de dolentes son les disputes que tenim els Palafolls amb aquells fills-de-mil-putes dels Cabrera, padrastre de la dama. Tinc l’esperança que el contracte de concubinatge que van signar no es converteixi en quelcom més; doncs, vist com actua Roma davant el llibertinatge existent entre matrimonis que volen desfer-se o repudiar-se —tal és el cas de Aurembaix i el mateix rei—, no em sorprendria que els donés permís per a desposar-se, doncs de tots és sabut que el Sant Pare acceptarà aquestes condicions —i uns sous de propina— per tal de seguir mantenint cert control de decisió al nucli de poder dins del Casal d’Aragó. De ben segur que aquell malastruc de Cabrera —que se l’emporti el dimoni— ja estarà estalviant per si té l’oportunitat de aconseguir tan bon tracte per a la seva protegida. Ell guanyaria el poder i control dels Urgell, així com influència directa al rei i, no sé per què, m’oloro que d’aconseguir-ho tindrà la vista fixada en les nostres possessions. En definitiva, reso a Déu Nostro Senyor, que ens lliure de tenir a Guillem de Cabrera xiuxiuejant a l’orella del monarca.
Tinc l’esperança que els dos amants trobin algú més adequat per a ells. Sabeu que no soc de fer xafarderies ni donar peu a rumors, però un dels nostres homes va escoltar que el fill del rei de Portugal parlava molt de la dama. Sí, ja sé que és parent dels Cabrera… però seria molt millor, pels nostres interessos, que la dama es desposi a Pere i no al rei. L’expansionisme de Guillem és massa notori i, sincerament, no puc entendre com sa majestat no ho veu. Espero que no aconsegueixi mai els terrenys dels Urgell i ampli més els seus territoris, cosa que ens ofegarà fins a aniquilar-nos… Això, és clar, si l’infidel no em manlleva la vida.
Reseu per mi, esposa meva. Reseu perquè aquesta missiva us arribi amb bones condicions i que pugui tronar al foc de la nostra torre, amb l’escalf de la nostra descendència.
Mentrestant, jo prego a Nostro Senyor que em dugui de nou al nostre castell, lluny de la guerra i les conquestes que, tot i engrandir el poder reial, a mi ja no m’interessen aquest assumptes. La única sang que volen veure aquests ulls envellits son els de la caça de porc senglars que manlleven els conreus i les aus dels aiguamolls de malus gratus. Vos sabeu que el poder no va amb mi i que, en el fons, jo soc feliç amb les terres que em pertoquen. M’agradaria tenir una vida senzilla, cuidant als focs que tenim als nostres dominis, protegir-los de les incursions del mar i permetre que portin les seves collites com millor puguin; i, també —per què mentir-vos si ja em coneixeu— perquè l’amor no deixi buit de raó el pap de sa majestat i mantingui les orelles netes i allunyades dels Cabrera.
Doneu-li records al nostre hereu i als fadristerns de son pare. Els porto a la meva memòria i a les pregaries a nostro senyor. Digueu-los que son pare lluita per engrandir el nom del seu rei, i que aquest honor és un dels més grans que un senyor feudal ha de complir.
I a vos, esposa, desitjo que l’embaràs tingui l’aprovació del Galè. Reso perquè neixi sa i bé. Prego per la vostra salut i perquè Déu us il·lumini amb el govern de les meves terres en la meva absència. Espero que no sigui una tasca complicada en el vostre estat… En tot cas, us envio una salutació.
Sempre vostre
Guillem de Palafolls
Salou, 5 de setembre de 1229
